Quan els límits no existeixen

És curiós com una pel·lícula pot fer plantejar-te l’eterna divisió que existeix entre la noció del bé i el mal.

És lícit i raonable dir que tothom és lliure de fer el que vulgui amb la seva vida, però és comprensible escollir el mal per fer el bé com sistema de catarsi ?

Aquesta és la qüestió que Seven Pounds planteja durant la trama. No explicaré més, per què si aquest escrit fa brotar la curiositat, m’agradaria dir a qui la tingui, que vegi el que per mi és un gran film.

Sovint jutgem l’acció del mal amb un sentiment de desconcert i negativitat, i mai ens parem a pensar el perquè. La nostra ment associa el mal al rebuig, no donant lloc al dubte. És sensat, pensar que una mala acció mai pot ser justificada per una de bona; però i si ho està ?
Crec que no hem d’oblidar, que darrera de cada acte sempre hi ha un ésser, que busca el redimir de la seva ànima. Intentar quelcom per sentir-se millor, sigui ajudant o no, sigui encertant o no.

No estic justificant el dolor que pot provocar alguna persona, però si que no tothom és igual. Tot el que és dolent pot acabar bé, i si no és així, quin sentiment de desesperança en l’ésser humà. La grandesa dels sentiments de la nostra ànima, de la capacitat de dolor, patiment, i desil·lusió, és que som capaços de canviar-los per els d’alegria, emoció.

La felicitat que sentim quan arreglem una mala acció, no és més que l’esperança d’un ésser amb bon cor.

By: Mr.LiveLights